L’any 1992 Barcelona es prepara per viure el tercer gran esdeveniment de la seva història contemporània: la celebració dels XXV Jocs Olímpics. És una època d’il·lusions i d’esperances, però també d’un profund trasbals, atès que la ciutat de Sarajevo sobreviu al setge, als bombardeigs i als francotiradors. Durant els Jocs, l’Alcalde de Sarajevo, Sr. Kresevljakovic, fa una crida a l’Alcalde de Barcelona, Sr. Maragall, i a totes les ciutats olímpiques a implicar-se en l’ajuda a Bòsnia-Hercegovina. L’Ajuntament de Barcelona se’n fa ressò i es converteix en un dels motors del gran moviment solidari que ja s’esdevenia a Barcelona i Catalunya.

La societat civil es mobilitza contra la barbàrie mitjançant manifestacions, iniciatives solidàries, plataformes ciutadanes i reivindicacions de pau, entre d’altres. Alhora, es crea un comitè de solidaritat, coordinat des de l’Ajuntament, que dóna cabuda, per una banda, a un gran nombre d’entitats de diferents àmbits com, per exemple, universitats, empreses, entitats, particulars, departament municipals, etc. i, per altra, a la participació de particulars, objectors de consciència, refugiats bosnians, etc.

Barcelona, a partir del seu compromís polític i social amb Sarajevo, assumeix el seu deure de solidaritat, tot incorporant una nova funció municipal centrada en l’ajut humanitari i el suport a les iniciatives ciutadanes. Així, a l’octubre de 1992, surt el primer comboi, fins assolir-ne més de quaranta. Durant aquests quatre anys Bòsnia rep més de dues mil tones d’ajut humanitari.