Laia Arqueros
Manual de Hidráulica
Àlbum il·lustrat
17 x 17 cm
Tècnica mixta

J.C. - Com s’estructura una improvisació? Com es materialitza en un projecte coherent?
A.L - Però com estructurem la intuïció? La intuïció no s’estructura, es ca-na-lit-za.

Manual de Hidráulica sorgeix de la necessitat personal d’explorar un altre camí a l’hora d’afrontar un projecte, d’alterar el procés de treball habitual i amb això intentar obrir una nova via en la qual el desgavell i la intuïció siguin els protagonistes. Un exercici d’improvisació basat en l’atzar, la intuïció i les trobades inesperades que, després d’un procés de sedimentació, donen lloc a l’artefacte. El concepte d’aquest projecte rau en la seva naturalesa processal/experimental: el procés com a fi, no com a camí.

Qualsevol exercici d’improvisació requereix un punt de partida, un conflicte a partir del qual es desenvolupi el discurs. Pràctiques d’escriptura automàtica i composicions atzaroses van generar un material escrit que va donar motiu a l’exercici d’experimentació visual. A partir de les frases, aparentment inconnexes, es van obrir comportes i es va deixar entrar en el paper tot el que la intuïció i l’imaginari personal anés generant. Per a això, es va triar una tècnica que permetés seguretat alhora que immediatesa instintiva en l’execució. Una vegada reunit tot el material gràfic (tanquin comportes), es va transportar a diferents trobades amb diversos personatges il•lustres i només calia seguir una pauta: “Preneu aquestes imatges, il•lustreu-les amb els vostres textos, llibertat absoluta”. El resultat de l’intercanvi va madurar fins a donar lloc a un llibre que a l’interior té tres maneres diferents de lectura d’unes imatges procedents del mateix discurs gràfic: Manual de Hidráulica.

Olga Capdevila
Sexual anomalies and perversions
Adaptació il·lustrada per Olga Capdevila
Llibre 16 x 22 cm
Paper reciclat 130 g + pòster
Original: Acrílic sobre fusta
www.olgacapdevila.blogspot.com

La troballa inesperada d’'un exemplar del llibre Sexual anomalies and perversions, publicat el 1938, va suposar el punt de partida de l’estudi de les “anomalies” sexuals a l’inici del segle XX. Si bé durant segles s’havien obviat pel fet de ser la conseqüència del conjur de bruixes i dimonis, els avenços en la ciència van convertir els “embruixats” en éssers decadents, degenerats: pervertits i invertits. El paper del desconegut Dr. Magnus Hirschfeld, sexòleg alemany autor del llibre trobat, va ser molt rellevant. La paradoxa d’haver de pertànyer a dues minories, la de jueu en un país antisemita, i la d’homosexual en el moment en què imperava l’article 175, no van fer sinó convertir-lo en científic contemporani de referència i divulgador imprescindible pel reconeixement dels drets dels “invertits”. La versió il•lustrada que es presenta és una honorança al doctor, un passeig cru pel seu institut berlinès, el rescat de la seva vida i del seu treball excepcional, que es va veure estroncat per la societat i les forces nazis. Una intromissió descarada a l’arxiu privat dels seus pacients.

Els projectes d’Olga Capdevila parteixen de les petites alteracions del dia a dia. En aquesta ocasió, la troballa casual del llibre és tan sols el punt d’inici d’una recerca històrica i sufocant en el context de les anomalies sexuals al començament del segle XX.

Així, la recerca reiterativa i obsessiva esdevé la part més important del projecte: el procés i la deriva.

El resultat final no es pot entendre com una solució. És tan sols una resolució vehement: una parada d’emergència enmig del procés creatiu.

Sofia Mataix
Modelar o ajustar-se a un model amb les mans
2011
Peça ceràmica i instal·lació
Plats de 26 cm de diàmetre. Instal·lació 265 x 78 x 70

En el procés de modelatge a mà d'un plat ceràmic, m'intento aproximar a un plat d'Ikea, fabricat de manera industrial i en cadena, com a analogia de la recerca de la perfecció en l'individu contemporani. El plat, com a contenidor d'aliments, fa referència al control de l'alimentació per arribar a un model idealitzat del que és físic, estereotipat, estandarditzat, industrialitzat. La distància entre els dos plats és la distància que hi ha entre la realització i la idealització, entre allò modelat i el model.

A la instal.lació es contraposen els dos plats. El model d'Ikea té un acabat industrial, neutre, impersonal, homogeni, perfecte. El que s'ha modelat, malgrat l'esforç, té marques, ditades, esquerdes, variacions de gruix, fracassos que l'humanitzen, el dignifiquen i li donen identitat. Sofia Mataix tracta la relació entre els estereotips de perfecció, l'esforç i el sofriment. Mitjançant una experimentació pràctica, aproxima els extrems de cada àmbit. En conjugar-los, es contraposen, i donen un resultat proper a la veritat absurda que amaguen aquestes imatges consensuades socialment i el sacrifici que comporta aconseguir-les.

www.sofiamataix.com

Eulàlia Ribas
De camí a casa...
2010-2011
Joies
Fotografies de procés
http://zapatillasinmylife.blogspot.com

De camí a casa... representa la meva manera d'entendre un lloc i unes persones inicialment desconegudes. Per situar-me en aquell nou entorn vaig haver de trobar una cosa tangible per poder-hi aferrar els meus records. Amb aquest objectiu, vaig recollir els objectes que apareixien al mig del camí. Al cap d'uns dies, els guants van esdevenir els protagonistes de la col.lecció de rampoines que tenia sobre la taula del taller, i es van convertir en el fil conductor del meu treball. Un projecte que va sorgir de les trobades, d'una cerca, d'una acumulació, d'una transformació, etc.

Eulàlia Ribas parteix de la quotidianitat com a tema. Fa servir objectes en desús per crear joies. Intenta trobar les històries que s'amaguen en allò que ja ningú no vol i transforma objectes d'ús diari en els protagonistes de les seves creacions.

Andrés Bartos
Unbekannte Frau (Dona desconeguda)
Pel·lícula de 45 min.
Format: vídeo d'alta definició, monocanal, color, 16:9

Una dona es desperta en un solar a Pankow, un barri de Berlín. Perduda i desorientada, camina cap a una ciutat que desconeix. Trobades amb desconeguts es barregen amb els seus somnis i tot es confon. Una pel·lícula sobre la memòria i la identitat.

El rodatge d'Unbekannte Frau és la història de dues pel·lícules, una de trencada i una altra d'inacabada. En els sis mesos previs al viatge a Berlín, on finalment es va rodar la pel·lícula, es perfila un fals documental sobre un director hongarès de la dècada del 1970. Una de les escenes rodades com a esborrany acabarà sent el nucli de la pel·lícula que finalment es roda sobre una dona perduda i sense rumb. La recerca d'una història es converteix en la història d'una recerca.


Andrés Bartos treballa amb imatges en moviment en les seves diverses encarnacions: cinema, vídeo, animació. A les històries que explica, hi ha superfícies que no es poden traspassar, de vegades d'accés a altres cultures, de vegades, a altres persones o bé ambdues coses alhora. Les forces d'atracció i repulsió entre els personatges són palpables. La pantalla damunt la qual apareix la imatge separa l'autor del públic durant la projecció. En el procés de desenvolupament i rodatge, l'autor fa servir l'atzar i l'accident com a eines, buscant fracturar les superposicions de la història i, en trencar-se, incrementa la tensió entre les diferents superfícies en joc amb la intenció d'accedir, però possiblement fracassant en l'intent.

Nathalie Schreckenberg
"Prótesis imposibles: Piezas para una transformación del cuerpo"
2011
4 fotografies
59,4 x 84,1 cm
Pieza para debajo de la lengua
Llautó
4 x 3,5 x 2 cm

Pieza para torso girado
Llautó i plata 10 x 4 x 5 cm

Pieza para pechos
Llautó, plata i ploms 150 g
11 x 8 x 3 cm

Pieza para mandíbula
Llautó
13,5 x 16,5 x 6,5 cm

"Prótesis imposibles: Piezas para una transformación del cuerpo" és una sèrie que consta de quatre peces i quatre fotografies. S'agafen del cos, es modifiquen i s'hi tornen a incorporar, amb la qual cosa li provoquen una deformació. Les peces s'activen quan tornen al cos, limitant-lo físicament i provocant l'espectador que veu les modificacions generades per aquests petits objectes.

És una situació efímera, un breu instant, precisament per la impossibilitat de portar-les posades. Transformen el cos, el forcen inconvenientment, tenen un valor contraproduent. Són absurdes, tot i que ens podem arribar a plantejar de posar-nos-les, però aquesta idea és rebutjada ràpidament en adonar-nos dels seus inconvenients i la seva inutilitat. S'apropen a nosaltres per la familiaritat que sentim per afegir elements externs al nostre cos, i s'allunyen de nosaltres per la seva incomoditat.

Ens relacionem, com en molts aspectes de la vida moderna, en termes de propietat amb el cos. La saturació de les imatges als mitjans porta a una alienació del subjecte, a una desubicació entre el que és real i el que no. Allò grotesc té lloc en aquesta alienació del cos i dels seus processos.

Com es pot assolir el que és inassolible? Es pot dir que moltes vegades aspirem a impossibilitats. Les peces i fotografies que vaig fer són una exageració d'impossibilitats, incomoditats, transmeses amb el que tenim en comú: el cos.

Víctor Nyberg
La tendencia a la complejidad
2009-2011
Instal.lació: taula, taulell d'escacs, projecció de vídeo, impressió gràfica generada mitjançant un software de 6 imatges 50 x 60 cm

La meva investigació es va iniciar en l'exploració de la tendència a la complexitat com un tema comú, amb la intenció de trobar el nucli de la complexitat com un fenomen natural i el que fa falta perquè aparegui.
La complexitat d'alguna cosa sempre depèn del sistema en el qual succeeix. En intentar reconèixer quins ingredients són necessaris perquè sorgeixi, vaig trobar que els escacs són una base perfecta per a la meva exploració. Tenen tots els aspectes necessaris per a la complexitat, hi ha l'ordre dels quadrats del tauler i les regles del joc, però el més important és que hi ha dues forces oposades. El caos es converteix en un producte de les forces d'oposició i la complexitat és el resultat del caos en el seu ordre.

Més enllà de la seva exploració entorn de la complexitat, el treball de Víctor Nyberg parla de la limitació de la comprensió visual i la impossibilitat d'entendre un procés sense estudiar cap pas intermedi..

Marta Burugorri
Vídeos
.

Vídeo 1: Shabbat Shalom
Segons la Torà, hi ha 39 classes d'activitats prohibides per als jueus durant el sàbat (dia sagrat que comença el vespre del divendres i acaba amb el fosquejar del dissabte). Per anunciar la seva arribada i donar-li la benvinguda una alarma de gran volum sona a Jerusalem durant una mica més d'un minut.

Vídeo 2: Sinònims (Espasa de butxaca)
Si tenim una paraula A i busquem el seu respectiu sinònim B, del qual existeix un sinònim C, es dóna que:
A=B=C
A=C

El meu treball se situa a la frontera entre el que es considera absurd i el que es considera normal. Fent servir aquelles pautes més assumides en la meva quotidianitat, empro l'humor com a base principal per portar-les al límit.
Aplico el format vídeo en forma de curta durada i de manera sistemàtica amb la finalitat d'alleugerir el resultat i presentar-lo de manera més entretinguda.
Assumir-me com a objecte-subjecte dels meus vídeos m'inclou en el públic al qual em dirigeixo, cosa que fa que em resulti més fàcil comunicar-m'hi gràcies als nous mitjans de difusió que existeixen per a aquest format, tant a la xarxa com en diferents àmbits.

Celeste Miranda
Sonobe
2011
Instal.lació: escultures d'origami
Esbossos A4
Maquetes prèvies d'origami

Sonobe vol unir línies rectes i perfils curvilinis. La respiració d'una quadrícula, una forma que combini a parts iguals racionalitat i organicitat. Una forma que inclogui el dubte, la pausa i també l'error, que pugui tenir continuïtat o ser desmuntada en qualsevol moment i convertir-se en prismes i poliedres sinuosos. Trencant la simetria normativa de l'origami, Sonobe vol defugir sistematitzacions rígides i rectilínies per donar lloc a una forma en la qual convisqui, sense prejudici, un patró mental amb un altre de més vívid i sentimental.

El treball de Celeste Miranda gira entorn de les cerques. Una investigació formal i conceptual. A Sonobe, el paper, material que ens envolta cada dia, és el vehicle que l'artista fa servir per explorar la tècnica de l'origami. Formalment hi domina una obsessió pel mòdul i la geometria. Treballa una geometria a mà alçada, una investigació de conceptes contraposats: exactitud-inexactitud, ordre-desordre, racional-irracional... i la voluntat de combinar-los. Igualment li interessa la impossibilitat d'una precisió justa i el desig de trobar una mesura més acollidora.

Gemma Barbany
Hidalgo amb Federalismo
2011
Format: Vídeo (PAL)
Durada: 00:04:58

Aquest treball, desenvolupat a la ciutat de Guadalajara (Mèxic), vol ser un document de la feina que fan els netejadors de vidres, concretament els del crucero situat entre les avingudes Hidalgo i Federalismo. L'objectiu és ressaltar la particularitat de cada netejador i alhora mostrar la identitat de grup.

Gemma Barbany treballa generalment amb vídeos senzills i curts. Emprant un sol pla i un punt de vista, les seves obres són petites narracions de caràcter íntim i quotidià, en les quals la il.luminació de l'escena té un paper important. Als seus vídeos, l'autora prescindeix del so per donar veu als personatges, que ens parlen amb els gestos i les expressions corporals.