Pregó de la Festa Major de La Mercè 1998
Eduardo Leal Spengler
Excel·lentÃssim senyor Alcalde, senyors Regidors de l’Ajuntament, autoritats religioses i civils, ciutadans de la bella i incomparable Barcelona:
Permeteu-me que us exposi la meva sincera gratitud pel privilegi que m´heu concedit. Estan davant meu aquells moments esglaiadors en què l’almirall Cristòfol Colom era rebut pels Reis a l’esplèndida plaça que, fa només unes hores, he pogut travessar després de molts anys d’absència.
En aquell dia memorable, el poble de Barcelona va veure per primera vegada els homes de les illes americanes, la fruita i els animals exòtics, joies i artesanies que constituïen la prova fefaent de la trobada entre les cultures d’Europa i del Món Nou.
Cal recordar que, en virtut de les capitulacions de Santa Fe i de l’acord tà cit entre la Reina de Castella i el Rei d’Aragó, aquest reialme havia de quedar exclòs de l’empresa del descobriment i la colonització, fet que va limitar, durant uns quants segles, la participació dels catalans en aquella gesta. En part, aquella limitació justifica que en aquest moment senti la dissort immensa de no poder parlar-vos en el vostre idioma i que la meva al·locució sigui marcada, a més a més, per les inflexions i cadències del castellà en què ens comuniquem gran part de les nacions hispanoamericanes.
En la vostra llengua, plena de poesia, hi habita el misteri i la grandesa del poble català . Amb aquests timbres arribaren a les portes de Jerusalem els cavallers que van guerrejar a Constantinoble i en els indrets més llunyans de l’Orient. En català s’expressaven savis i predicadors, genis incomptables i talents universals.
El dia de la Ciutat és consagrat a la Mare de Déu de la Mercè. Quan era infant, em va cridar l’atenció l’escut relluent, brodat en or i franges vermelles al pit de la Mare de Déu a la seva església de l’Havana Vella. No fa gaires hores, una multitud vestida de blanc hi va presentar els seus vots a l’altÃssima Mare, la imatge de la qual obre les mans als captius dels infidels.
Dipositaris del sincretisme religiós que es va gestar en el transcurs dels segles, quan es van amalgamar a l’illa europeus i africans, els habaneros –i, singularment, els que habiten la part antiga de la Ciutat, patrimoni de la humanitat- identifiquen la Mare de Déu de la Mercè amb Obbatalà , mare del talent i la consciència, orisha de la clemència i de la pau, entre tantes advocacions.
Venerada, a més, com a mestressa de l’equilibri que propicia l’harmonia entre els éssers humans, se li atribueix la propietat de l’arbre de les ceiba on, suposadament, resideix per fer el bé.
I aquella divisa que fa un moment evocava i que impressionà els meus sentits a la infantesa era la del poble català , la que amb la mà ensangonada gravà el noble cavaller quan, ferit i agonitzant, la posà sobre el seu hà bit, l’escut o el pit.
Pensem que a Cuba l’esclavitud africana va sobreviure fins l’any 1886, quan es va complir el mandat de les Corts que posava fi a aquell comerç ominós. Aquesta legislació va anar precedida per l’acció parlamentà ria de Segismundo Moret que, materialitzada en la Llei de Ventres Lliures, mitigava l’infortuni dels serfs en permetre’ls adquirir la llibertat dels seus fills abans del naixement.
En 1868, a l’ingenio sucrer de La Demajagua, a la provÃncia oriental de Manzanillo, proclamà la independència de Cuba el qui després fou exaltat com a pare de la Pà tria: Carlos Manuel de Céspedes i del Castillo. Aleshores hi havia a l’illa gairebé un milió i mig d’habitants, prop d’un trenta per cent dels quals s’estima que eren negres portats de l’Àfrica.
D’aquà vénen la importà ncia i la significació de les paraules pronunciades pel Libertador, quan en manifest dirigit als seus compatriotes i totes les nacions asseverava: "Cuba aspira a ser una nació gran i civilitzada per oferir una abraçada amiga i un cor fraternal a tots els altres pobles, i si la mateixa Espanya consent a deixar-la lliure i tranquil·la, l’estrenyerà contra el seu pit com una filla amorosa ho faria amb la seva mare, però si persisteix en el sistema de dominació i extermini, segarà els nostres colls i els colls dels que vinguin darrera nostre, abans d’aconseguir fer de Cuba un vil ramat d’esclaus".
Haig de dir que Céspedes va completar els estudis de Dret a Barcelona, va formar part de la seva milÃcia ciutadana i arribà a conèixer i tractar el general Joan Prim i Prats, al qual van unir-lo llaços d’amistat que només els atzars del destà van tallar: el desenvolupament vertiginós de la Revolució fins caure per ella el 1874 va ser el signe de Céspedes. Abans va precedir-lo la mort de l’heroi de Los Castillejos i comte de Reus com a conseqüència de l’atemptat perpetrat contra la seva persona al carrer del Turco, de Madrid.
Una altra de les grans figures de les nostres guerres independentistes, el general Ignacio Agramonte y Loynaz, també va forjar la seva erudició aquÃ, a Barcelona, com si el destà hagués volgut que aquests dos herois estiguessin sota l’empara d’aquest cel.
Vaig néixer l’11 de setembre i, sense ascendència catalana entre els meus, aviat vaig ser advertit sobre el significat de la meva onomà stica, la Diada, la jornada memorable de Casanova i els seus companys.
Entre els destacats privilegis de la meva vida, figura el d’haver estat a Barcelona el 23 d’octubre de 1977 i haver participat en la rebuda que es va tributar a l’Honorable Josep Tarradellas –deixeble i fidel suport del president Macià -, el qual tornava d’un llarg exili.
Solament un fet al meu paÃs, el de l’1 de gener de 1959, havia deixat impresa amb tan formidable intensitat a la meva memòria la joia popular indescriptible que ara omplia els balcons de banderes. Mai tan poques paraules van saber donar vida al sentiment ple de llibertat conquerida: "Ja sóc aquÃ!".
En aquesta sÃntesi vaig intuir el seny, que és una cosa semblant al senyal d’identitat, la prudència, el raciocini i quelcom més –certament impalpable- de la virtut d’aquest poble, al·ludida per Agustà Calvet i Pasqual (Gaziel) com a fe, humilitat, sacrifici, lucidesa, esforç silenciós, continuïtat i una infinita paciència: el Dia havia arribat.
Aquella va ser la primera vegada, i l’última, que vaig venir a Barcelona, invitat llavors per la generositat d’un jove català , Ricard Cisteré. En el meu desig insaciable de conèixer la ciutat, va ser-me guia un baró savi i venerable, l’escultor Marès, el que em va dur a la catedral i a la igualment bella església de Santa Maria del Mar, llavors encara enfosquida pel fum i les flames de la guerra civil. Vaig visitar la petita església romà nica de Sant Pau del Camp; vaig admirar les pintures inoblidables portades des de l’església de Sant Climent de Taüll i les nombroses peces del romà nic que els professors d’art expliquen als capÃtols inicials de la formació acadèmica.
Després, el meu temps fou compartit, amb penes i treballs, entre el pelegrinatge al monestir de Montserrat i la vasta obra de GaudÃ, però per damunt de tot això guardo la vÃvida impressió de la catedral inconclusa de la Sagrada FamÃlia.
Quan Carles III signà el Reial Decret que autoritzava els mercaders catalans a comerciar directament des de Barcelona amb el Carib, ja feia unes quantes dècades que Catalunya, a través del port de Cadis, exportava al Món Nou els qualificats productes de les seves manufactures.
Sota el regnat de Ferran vi, el 1756 es creà la Real CompañÃa de Comercio de Barcelona. Amb el viatge de la fragata "Nuestra Señora de Montserrat" (à lies "La Perla de Catalunya" ) a les illes del mar Carib es consumava una voluntat de participació en la carrera de Indias.
Al cap d’unes quantes dècades, immigrants catalans s’instal·laven a Cuba: a Santiago, Guantánamo, Matanzas, l’Havana..., per bé que fou en els transcurs del segle xix quan la seva acció renovadora va experimentar l’auge veritable. No importa quin signe social o polÃtic definia aquells homes, el fet cert és que –des de la distà ncia- la Història ha emès el seu veredicte i ha fet prevaler el sentit positiu de la seva aportació o l’experiència dramà tica dels seus destins en l’època que els tocà viure.
Francisco Marty Torrens edificà el Gran Teatro de La Havana, batejat amb el nom de Capitán General Miguel Tacón; amb propòsit idèntic, JoaquÃn Payret féu construir el saló i l’escenari que encara avui duen el seu nom.
Julián de Zulueta invertà en béns seents i en la indústria sucrera; José Gener i Batet ho féu en la indústria tabacalera i alhora fou un benefactor de la societat civil i la cultura; els Partagás aconseguiren d’anellar els cigars purs més prestigiosos de les fulles més escollides de Vuelta Abajo...
Don Emilio Bacardà Moreau, hereu d’una immensa fortuna a les destil·leries de roms de Santiago de Cuba, aconseguà celebritat com a intel·lectual en publicar les cròniques d’aquesta ciutat i fundar el prestigiós museu que fins avui du el seu nom. Encara es va fer més cèlebre quan prengué les armes i esdevingué ajudant del general Antonio Maceo, l’heroi llegendari de la guerra emancipadora de Cuba. A la guerra, conegué el cap de l’Estat Major, general José Miró y Argenter, escriptor afortunat les memòries del qual constitueixen un clà ssic de la literatura èpica cubana. No es pot oblidar tampoc el general Bartolomé Massó, el qual fou més tard president de la República en Armes.
A aquesta mateixa època pertany completament la voluntat d’apostolat de l’arquebisbe primat de Cuba, sant Antoni Maria Claret i Clarà .
José MartÃ, fill de pare valencià i mare canà ria, ens recorda pel seu cognom llinatges entranyables d’aquesta terra. La seva vida i la seva obra, tan aviat truncades, promouen –ensems amb l’ideal de justÃcia i llibertat per als cubans- la necessitat del perdó i de la reconciliació que, un cop conquerit l’anhel suprem, caracteritzaria la Pà tria Nova.
Nascut a l’Havana el 1853, va morir lluitant en un lloc de la provÃncia d’Oriente, on conflueixen les aigües dels rius Cauto i Contramaestre. En el moment de caure del seu cavall blanc, es trobava en la plenitud de la maduresa polÃtica i intel·lectual. S’ha dit amb raó que era gran i vari el seu talent, que unia a la seva paraula desbordant l’exquisida sensibilitat de la seva persona. Poeta originalÃssim, el seu vers va anticipar el Modernisme en les lletres americanes, mentre que la seva vocació redemptora el va fer arribar a la serena convicció que Cuba havia de ser lliure d’Espanya i dels Estats Units, que la pà tria que naixeria d’un terrible i inevitable sacrifici tindria com a primer article de la seva llei fonamental el culte dels cubans a la dignitat plena de l’Home.
Cercar i trobar allò que uneix, i no allò que separa els éssers humans, vet aquà el camà de la veritable virtut; advocar sense lÃmit per un món millor en la creença, que contra tota afirmació fútil, les idees no moren...Lluitar per la justÃcia, per la tolerà ncia i la pau.
Considero que la vostra invitació a pronunciar el Pregó respon a una especial dilecció envers Cuba. En el vostre oferiment sembla que es compleixi l’elogi de Miguel de Cervantes i Saavedra, quan, en referir-se a Barcelona, diu: "Amparo de los extanjeros, escuela de caballeros, ejemplo de lealtad y satisfacción de todo aquello que de una grande, famosa, rica y bien fundada ciudad puede pedir un discreto y un curioso deseo".
El meu, en particular, és que ella –Barcelona- contribueixi amb el seu prestigi, amb el seu nom, a desfer el ciclopi mur que hom ha tractat d’aixecar al voltant de les aigües blaves que circumden aquell arxipèlag mà gic on habiten, lluitant per la seva dignitat i la seva identitat, no solament els que es reuneixen sota l’empara generosa de la Sociedad de Beneficiencia de l’antic carrer de Consulado, ni el pelegrins i romeus que pugen al discret turó sobre el qual s’ha erigit la devota ermita de la Mare de Déu de Montserrat, sinó a aquesta sang catalana dispersa en la multitud i que ha donat tant de fruit a la nostra cultura: en els nostres historiadors Francisco y Juan Pérez de la Riva Pons; en la veu de la nostra artista Rosita Fornet (RosalÃa Palet); en el nostre i vostre gran arquitecte Francisco Prat Puig, el qual va desentranyar els misteris del prebarroc a Cuba descobrint una escola de constructors cubans; en Miguel Barnet, un dels escriptors cubans més traduïts; en el renovador de la poesia, polÃgraf i erudit Regino Botti; en el venerable declamador LuÃs Carbonell; en el gran novel·lista José Soler Puig; en el virtuós pianista Jorge LuÃs Prats; en Rodrigo Prats, músic i compositor; en Ricard Soler i Sendra, nascut a Vic, artista enginyós al qual la ciutat i la joventut deuen tant; en Emilio Roig, el meu mestre, Historiador de la Ciutat; en Josep Conangla i Fontanilles, l’ancià venerable les memòries de joventut del qual a Cuba s’acaben de publicar. Tot això i més és per a mi avui Barcelona, la Catalunya industriosa, feraç i inabastable.
Permeteu-me, Excel·lentÃssim Senyor Alcalde i Senyors Membres del Consistori, que dipositi en aquesta Sala les flors de la meva devoció i demani a la Mare de Déu que vessi, sobre el vostre poble i el meu, els dons de la prosperitat i la benaurança, avui i sempre.
