Pregó de la Festa Major de La Mercè 2002
Valentà Fuster
Estimats ciutadans i ciutadanes de Barcelona. Crec que el privilegi de pronunciar el Pregó de la Mercè dirigit a tots vosaltres comporta la responsabilitat d’utilitzar una llengua que arribi a tothom. Intentaré, doncs, expressar-me en les dues llengües predominants a Barcelona.
No em vaig imaginar mai que algun dia podria gaudir de l’oportunitat de parlar a la ciutat de Barcelona i des del Saló del Consell de Cent, construït l’any 1371, i que és potser el sÃmbol d’un dels impulsos democrà tics més antics i profunds del món. Sento que és una immensa generositat per part de Barcelona el fet d’haver estat convidat a protagonitzar l’acte més Ãntim i més seu. Vaig néixer a Barcelona fa 59 anys. Va ser exactament un dia de la Mercè de fa 35 anys en què, juntament amb la meva esposa Maria Àngels, vam marxar cap al Regne Unit i, després, als Estats Units. MoltÃssimes grà cies, Joan Clos, per donar-me aquesta oportunitat de retornar en una ocasió com aquesta per adreçar-me a una audiència tan distingida com diversa en un acte de tal solemnitat.
Arrels i records
Les meves arrels a Barcelona, a part de ser la ciutat on vaig néixer, són de caire familiar i personal. A nivell familiar, el meu avi per via materna, el Dr. Valentà Carulla, va ser el rector de la Universitat de Barcelona des de 1913 a 1923, i va ser el responsable de posar en marxa el nou Hospital ClÃnic del carrer Casanova. Un parent del meu avi, el Dr. Bartomeu Robert, va ser alcalde de Barcelona durant el 1899 i va encarregar a l’arquitecte Domènech i Montaner la construcció del nou Hospital de la Santa Creu i San Pau, on el meu pare, el Dr. Joaquim Fuster, va exercir com a professor i cap del Servei de Psiquiatria des de 1960 fins a 1971. Però crec que l'arrel més profunda que tinc a Barcelona és la meva mare, Pilar Carulla, que, a punt de complir els cent anys, és avui present en aquest acte tan entranyable que li dedico de tot cor.
Vaig estudiar el batxillerat al col.legi dels Jesuïtes de Sarrià i la carrera de Medicina a l’Hospital ClÃnic. D'aquells anys d'estudiant encara guardo vivències molt profundes de tres zones molt diferents de Barcelona. Recordo La Rambla com el punt neurà lgic de la ciutat, amb tal diversitat de gent que li donava un aire d'espontaneïtat i d’humanitat veritablement únic; un passeig marcat per la bellesa de colors dels punts de venda d'ocells i de flors protegits per una densa arbrada de color variant segons l'estació de l'any. Però sempre em va intrigar el monument a Colom, al final de La Rambla, ja que contrà riament al que deien les guies, el dit del descobridor no indica la direcció del nou continent o, si és aixÃ, ho fa a traves d'una direcció mediterrà nia-asià tica inviable per ais navegants. De la zona alta de Barcelona, Pedralbes i Sarrià , recordo amb plaer els melindros i brioixos de la pastisseria Foix, propietat del gran poeta català que, quan em veia, s'aixecava .del seu esquifit tamboret per complaure la meva debilitat pels dolços. També de la zona alta de Barcelona, recordo amb certa nostà lgia el tramvia i els tramviaires que dià riament em portaven de casa al col.legi, i sovint pensava: "quina sort teniu vosaltres, tramviaires, que us passareu el dia parlant amb els viatgers i sereu lliures de I'esclavitud del coI.legi." Finalment, l'Eixample o ciutat nova; amb el seu traçat regular perfecte, construït per Ildefons Cerdà entre 1870 i 1910, una de les obres més brillants del urbanisme modern. En termes mèdics, I'Eixample se'm presentava com la manifestació d'un disseny amb seny, cerebral, amb el passeig de Grà cia com a columna vertebral ampla, esvelta i elegant, amb una plaça de Catalunya amb el poder palpitant del cor més sa, i el conjunt de l'Eixample oxigenat per l’entorn de les muntanyes de Vallvidrera i del Tibidabo, per l'arbrada de la zona alta de Pedralbes i, sobretot, pel Mediterrani.
La meva professió és la de metge cardiòleg amb vocació i amb una gran fe en el progrés dirigit a la millora de la salut humana sense distinció social, racial o religiosa. Per a mi el progrés és també el repte de la ciutat, i per això el tÃtol que posaria a aquest pregó seria "Barcelona i els barcelonins com a projecte de progrés" i, com a subtÃtol, "perspectiva d’un metge investigador barcelonÃ, resident a Nova York, i molt conscient de les seves pròpies limitacions".
Ara voldria reflexionar sobre el progrés:1) com a concepte general, 2) aplicant-lo a Barcelona com a ciutat i 3) aplicat als que hi viuen, als barcelonins.
Concepte general de progrés
El meu concepte de progrés s’ajusta plenament a la definició sorgida als Fòrums o convencions sobre el futur mundial celebrats a Porto Alegre (Brasil) i precisament a Barcelona el 2001. A les seves definicions, el progrés s’entenia com l’orientació dels grans avanços tècnics vers els interessos socials col.lectius, per exemple, els sistemes mèdics i de sanitat, l’educació, la justÃcia i fins i tot la polÃtica. Això suposaria intentar posar al dia o canviar les institucions, algunes de les quals són antiquades o caduques, per aconseguir un món amb un benestar més gran. Per tant, la missió del progrés hauria de ser social i col.lectiva, la qual cosa no exclou una altra dinà mica diferent de progrés, promulgada gairebé simultà niament el 2001 en el Fòrum celebrat a Nova York, i definida com una orientació de la tecnologia vers una integració o globalització econòmica que s’ha considerat essencial per acabar amb la pobresa. Però aquesta integració o globalització econòmica s’ha qüestionat perquè es creu que està motivada i instrumentalitzada només per les economies dominants.
Basant-nos en aquestes dues definicions de progrés, l'una en un context més col.lectiu i social i l'altra en un context d'integració o globalització econòmica, parlar de progrés suposa, primerament, desglossar la dinà mica entre un passat ple d'història i de tradicions, i un esdevenir o futur forjat a base de moviments accelerats i rà pids dominats per la informà tica i per allò inesperat. S'ha dit molt bé que "només els que rememoren el passat poden preveure l'esdevenidor". Però Ortega y Gasset deia "viure no és entrar per gust en un lloc prèviament escollit, sinó que és trobar-se de sobte i sense saber com caigut, submergit, projectat en un món que no hem triat". Davant d'aquests dos plantejaments, intueixo i crec que, en aquest món accelerat que vivim, sobretot hem de saber-nos projectar amb llestesa vers allò inesperat, com deia Ortega, mentre que la tradició cultural i històrica ha de servir com a eina o instrument, però no merament com a fi.
Si reflexionem sobre els fets de l'11 de setembre de 2001, que tan de prop và rem experimentar, hi podem trobar quasi una confrontació entre la tradició cultural i històrica i la inexorable realitat que ens toca viure. La reacció de les persones de la ciutat de Nova York als fets i la dels Estats Units a les possibles conseqüències a llarg termini va ser molt diferent. Es fa difÃcil de creure que en una ciutat com Nova York, que s'ha descrit com a caòtica, en menys de dues hores la majoria dels hospitals de Manhattan van estar preparats amb un ordre inèdit per acollir tot tipus d’emergències. Més i tot: en aquest curt perÃode de temps molts malalts no greus retornaven voluntà riament a casa per a deixar els lIits disponibles; es va calcular que un 25% del ciutadans marxaven cap a I'hospital més proper o cap al Jarvis Center, a I'oest de Manhattan, preparats per a donar sang si era necessari. Crec que aquesta rà pida, organitzada i massiva resposta deIs ciutadans i ciutadanes de Nova York té les arrels en la història i les vivències sempre actuals dels novaiorquesos. Nova York és una ciutat, jo diria, de supervivents, una ciutat d'immigració molt diversa on l'alta competivitat i les condicions adverses han estat assumides i superades dia a dia per una gran part de les persones que hi viuen, les quals se senten alhora agraïdes per les oportunitats rebudes. Aixà com Nova York estava preparada, crec que els Estats Units, que com a paÃs, i per primera vegada a la seva història, s'han sentit vulnerables, no estaven preparats en cap à mbit -ja sigui històric, sociopolÃtic, tecnològic o cultural- per sentir-se agredits d'una forma tan inesperada. Com a paÃs de curta història, d'economia dominant i amb sentiment d’independència a influències externes, els Estats Units es van sentir humiliats, ferits i traïts; no estaven preparats. I van reaccionar amb confusió.
Woody AIlen, per a mi un dels millors directors de cinema contemporani i profundament novaiorquès, acostuma a deixar llegir als actors de les seves pel.lÃcules solament la part del guió que han de representar, perquè creu que no necessà riament han de conèixer la història completa per a portar endavant el seu paper. És una excel.Ient metà fora de la vida dinà mica moderna. Potser haurem d'estar preparats per a actuar decisivament amb els canvis, sense necessitat de conèixer del tot la història o el pla general, encara que naturalment això ajuda, però no ha de ser la fi fonamental. Crec que l'exemple recent de Nova York i els novaiorquesos ofereix moltes particularitats positives per a fer-nos reflexionar i aplicar-les a "Barcelona i els barcelonins com a projecte de progrés", tal com exposarem més tard.
Parlant de progrés i desglossant la dinà mica entre un passat històric tradicional, dominat per la subsistència d'arrels culturals molt profundes, i un futur amb varietats de col.lectivitat i globalització, i de moviments accelerats, rà pids i inesperats, dominats per la informà tica, m'agradaria fer un incÃs. Molts creuen que l’11 de setembre ha confirmat que el proper gran perill per al progrés es la confrontació entre les tres grans civilitzacions: la de I'oest, la islà mica i la de l'est. Com diu Robert George, un deIs més prominents intel.lectuals americans i professor de Jurisprudència de la Universitat de Princeton, en el seu darrer lIibre, "la confrontació de les civilitzacions", la vertadera confrontació es produeix no solament dins de cadascuna d'aquestes mateixes civilitzacions, però igualment dins de les diverses comunitats. I es produeix com a conseqüència de l'abandonament dels valors tradicionals ètics i morals al mateix temps que es desenvolupa una ortodòxia secular o fonamentalista que comporta l'abandonament del respecte a I'ésser humà . Amb altres paraules, el que George defineix com a liberalisme tradicional que proposa democrà cia, llibertat religiosa i Ilibertat econòmica, però reconeixent els drets civils, justÃcia social i econòmica i la dignitat humana, entra en confrontació amb un liberalisme secular i fonamentalista en el qual en nom del que es defineix com a drets de la Ilibertat humana paradoxalment es transforma en un absolutisme que atenta directament contra un dels principis més bà sics de la dignitat humana que és el dret a viure. Com a contrapartida al seriós d’aquesta confrontació, crec que és possible que cristians, jueus, musulmans i gents de altres religions tradicionals, es puguin unir sota un principi moral comú. Seria, sobretot, intentar preservar, respectar i no destruir la vida humana; considerar-la com el valor més racional, sagrat i indestructible, això independentment de tot contingut ideològic.
Barcelona com a projecte de progrés
Aquestes reflexions generals sobre el progrés exposen la dinà mica entre un passat històric tradicional i un futur més globalitzat i accelerat, però entelats per un progressiu abandó deIs valors tradicionals ètics i morals i I'amenaça de grups radicals a un deIs principis més bà sics de la dignitat humana que és el dret a viure. Com es poden aplicar aquestes reflexions de progrés a Catalunya i especialment a la ciutat de Barcelona? Molt recentment, patrocinada per Ã’mnium Cultural, es va fer una laboriosa recollida d’estadÃstiques per conèixer més objectivament els fets i actituds diferencials de Catalunya en deu aspectes, considerats com els més bà sics per definir el passat i futur d'un territori o població. Tots els experts que han participat en aquest projecte, absolutarment tots, com diuen els seus promotors Josep Millas i Enric Renau i Permanyer, coincideixen en un fet: la societat catalana, i òbviament, la barcelonesa, més que buscar enemics externs, ha de ser responsable d'ella mateixa a l'hora de superar els seus problemes i d'aprofitar les seves moltes oportunitats, sense que això vulgui dir que no hi ha factors exògens de caire polÃtic, econòmic i cultural que actuen contra el seu desenvolupament. Tal com els metges i investigadors acostumem a analitzar els fets i estadÃstiques del moment per a guiar-nos cap al progrés terapèutic, dins del context de Barcelona com a projecte de progrés m'agradaria comentar dos d'aquests aspectes aplicant el que ens diuen les estadÃstiques.
La societat catalana i barcelonina està molt enfocada cap al treball. Això s'ha traduït històricament en un gran dinamisme, sobretot en el marc industrial, econòmic i social.
Actualment ens encaminem cap a un tipus de societat de la informació en què els serveis, sobretot els dedicats a la comunicació i publicitat, són els que predominaran i estructuraran las societats futures. AixÃ, com resum en Jordi Bacaria i Colom, catedrà tic d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, la realitat laboral de Catalunya i Barcelona s'ha fonamentat, sobretot, en el dinamisme de les micro, les petites i les mitjanes empreses de carà cter familiar; i en el major pes del capital autòcton en relació al capital estranger o les multinacionals. Aquests aspectes, tot i que han definit el carà cter emprenedor i dinà mic de la societat industrial i empresarial catalana i barcelonina, poden no ser favorables en el present context de grans corporacions privades i públiques, incloent-hi les dedicades a la comunicació i publicitat, que marquen el ritme de l'exportació i de la competència en I'à mbit internacional i de la nova economia.
En termes mèdics, estem davant el diagnòstic favorable d'una societat catalana i barcelonina caracteritzada tradicionalment per una gran ètica de treball, pel desenvolupament robust de la petita i mitjana empresa i, conseqüentment, per una economia tradicionalment sòlida. No obstant això, el pronòstic a mitjà i llarg termini sembla menys favorable, doncs urgeix la necessitat de desenvolupar-se o incorporar-se al sorgiment present de la gran empresa o indústria corporativa, aixà com a la nova societat d'informació i comunicació de carà cter nacional i internacional. Aquesta perspectiva de globalització que, com dèiem, sembla tenir repercussions qüestionables negatives quan s'aplica a comunitats en vies de desenvolupament, deu ser ben acollida de manera que tota comunitat o societat desenvolupada que desitgi seguir competint de la manera més favorable tant en el benestar social com en l’econòmic. Tal vegada aquest és el repte més important per al futur de Barcelona a mitjà o llarg termini. Creo que perspectives tan noves només podran ser assumides per una joventut amb formació igualment innovadora. Ens referim a la generació més jove, potser la de menys de trenta anys, que crec que és clau del futur i del progrés, i a la qual especialment em dirigeixo aquesta nit.
Tradicionalment, en paral·lel a la dinà mica industrial, empresarial i econòmica, catalans i barcelonins s'han caracteritzat per ser clarament emprenedors pel que fa a la cultura i al seu consum. Però aquest lideratge està igualment amenaçat per productes i serveis culturals centralitzats, en mans de grans empreses i multinacionals, especialment en el sector audiovisual i d'internet. Com bé ha raonat Jordi Busquet i Duran, professor de sociologia de la universitat Ramon Llull, perquè aquesta indústria cultural catalana i barcelonina sigui competitiva en termes econòmics -no en termes qualitatius- convindrà que faci una aposta per una obertura nacional i internacional més gran, sobretot incloent la traducció dels seus productes a altres llengües. En altres paraules, la difusió més general de la llengua catalana dependrà molt menys del sÃmbol o context tradicional i emocional que representa que de l'oferta cultural i medià tica que comporti, aixà com de la seva traducció per a una comprensió menys restringida i més universal.
La creativitat i ètica de treball en els dos à mbits, industrial, empresarial i cultural que sempre ha caracteritzat els catalans i als barcelonins, deuen canalitzar-se de cara al progrés, amb l'esforç d'una societat o joventut capaç d'imprimir-los un major sentit de col·lectivitat i un objectiu o missió més universals. És en el context d'aquests valors o virtuts del progrés que crec important reflexionar sobre el perquè del reeixit impacte cultural, esportiu i universal que van tenir els Jocs OlÃmpics de Barcelona de1 92. Precisament, en diverses fases de la seva realització i en la seva celebració es van integrar els tres valors o virtuts de progrés que esmentà vem:
1. la creativitat pròpia del barcelonà -canalitzada per emprenedors com NarcÃs Serra, Pasqual Maragall, Juan Antonio Samaranch, Carles Ferrer Salat, Joan Clos i altres-
2. l'engegada i amb anticipació d'una gran indústria corporativa o empresa cultural que va anar el motor i la força de les olimpÃades, i
3. no menys important, una expressió multilingüe universal en la qual per descomptat va destacar el català . Desitgem que en el Fòrum Universal de les Cultures del 2004 s'integrin de nou aquests tres valors i que aixà seguim fomentant una Barcelona com a projecte de progrés.
Els Barcelonins com a Projecte de Progrés
Hem reflexionat sobre el progrés:
1. Definint-lo conceptualment des d'un punt de vista general, com el repte entre un passat historic tradicional i un esdevenir o futur accelerat dominat per corrents globalitzants i per la informà tica, però entelat per un progressiu abandonament dels valors tradicionals, ètics i morals, i una amenaça de grups radicals d'un deIs principis més bà sics de la dignitat humana que és el dret a viure.
2. Hem aplicat aquests conceptes a una ciutat com és Barcelona, Barcelona com a projecte de progrés, reflexionant sobre tres necessitats o valors de progrés: cultivar la creativitat ja innata, i fomentar canvis d'orientació de cara a més corporativisme i més universalitat. I ara, per acabar,
3. Ens queda desglossar què entenem per progrés personal o individual, quelcom proper a la felicitat, reflexions especialment enfocades de cara a aquest jovent barcelonà del futur.
Segons el meu parer, la definició d'exit personal més realista és poder sentir-se ple com a persona. Es un estat de satisfacció o de pau interior, quelcom proper a la felicitat, que crec que es pot produir quan arribem a ser conscients de dues circumstà ncies. Primer, que estem procurant fer el mà xim bé a nosaltres mateixos, en base a treure profit del millor que tenim en cos i à nima. I segon, i potser més important, que estem procurant fer el mà xim bé a aquells que ens envolten. En realitat, fa vint-i-tres segles, Aristòtil ja deia que "el bé de cara els altres ha de ser la fi de totes les accions de I'home i que la fi suprema de I'home és la plenitud o felicitat". De nou adreçant-me al jovent: aquest estat de plenitud, de satisfacció o de pau interior es podrà assolir si tenim en compte quatre motivacions o principis, cadascun d'ells ben caracteritzat per tres barcelonins, de naixement o d’arrelament, deIs més il.lustres del segle XX: Antoni Gaudà Joan Miró i Josep Pla.
Primer principi. Adopteu com a norma la tenacitat i la persistència, això malgrat les dificultats. Sense justificar un present, amb una certa precarietat laboral cara a vosaltres, el jovent, i contra la qual hem de Iluitar, s'aconsella enfocar el futur amb un sentiment menys individual i més col·lectiu, amb una actitud d’aprenentage constant i vitalici i, sobretot, amb una norma de tenacitat i persistència al·ludides. Però per començar, a la vostre edat, tingueu molt en compte que per arribar a la plenitud personal normalment cal un temps llarg d'evolució i maduració, freqüentment marcat per perÃodes de frustració. Per exemple, els primers llocs de treball són generalment una experiencia difÃcil, però que ajuda a madurar i a coneixer-nos millor. Els començaments de Josep Pla són testimoni d'aquest primer principi. En la seva autobiografia El Quadern Gris com a estudiant de Dret a Barcelona escriu, "No sé què fer. Hauria, és evident, d'estudiar, de repassar els llibres de text, per treure'm del damunt aquesta pesada carrera d'advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de Ilegir els papers que trobo pels carrers, davant d'aquesta classe de llibres la curiositat se'm tanca amb pany i clau". Poc més tard, començant ja a Barcelona amb petites feines periodÃstiques molt poc retribuïdes escrivia: "No solament no serveixo per a res de precÃs, sinó que pateixo totes les penes del món quan he d'escriure una d’aquestes coses absurdes anomenades una ‘gasetilla’. Començaments difÃcils, com és habitual per quasi tothom, però amb una voluntad de constà ncia i tenacitat ens referim a qui serà un deIs grans mestres de la prosa del segle XX.
Segon principi. Cadascun de nosaltres ha nascut amb certes qualitats o talents, però moltes vegades gastem excessiva energia perseguint ambicions per les quals no estem capacitats o preparats. Sempre intento motivar els estudiants perquè posin la mà xima energia i introspecció en descobrir eIs seus talents, allò pel que més serveixen, i aleshores perseguir-ho amb à nim positiu i amb alegria. Feu-ho malgrat les pressions externes, moltes vegades d'un atractiu crematÃstic. El missatge és fer que el vostre talent defineixi el vostre camà i ambició, no al contrari. El jove Joan Miró, nascut a Barcelona el 1893, ja els catorze anys expressà el seu desig de matricular-se a l'escola de Belles Arts. El seu pare li volia inculcar la necessitat d'estudiar comerç, ja que veia que la prà ctica artÃstica amb recel, poc lucrativa i excessivament insegura. La vocació artÃstica de Miró es va sobreposar a I'ambient de petita burgesia del seu entorn, i la seva prà ctica artÃstica va estar marcada per una inclinació a la lluita i la ruptura de motlles a favor de la llibertat.
Tercer Principi. Busqueu tutors, busqueu mentors. Tots i cadascun de nosaltres necessitem tutors, mentors, consell. He de confessar, que contrà riament al que sovint es diu, el problema d'avui no és la falta de mentors; jo crec que el problema és que avui molta gent jove, en estar exposada a un món tan consumista i amb tantes oportunitats de tots tipus, no sent la necessitat de l'ajuda o del consell. En el món accelerat que ara vivim, més que mai, aquest jovent ha de saber escoltar i deixar-se aconsellar. Josep Pla, en el moment més crucial, quan va acabar la carrera d'advocat, va fer-se per primera vegada la reflexió que necessitava un guia, un tutor, un mentor. Va escollir una persona que coneixia bé l'ambient cultural i intel·Iectual de Barcelona, una persona respectada i sobretot sincera i sensible amb el jovent, el doctor Joaquim Borralleras. En una de les primeres converses, Borralleras li deia "vos sereu escriptor. Junoy i Plana m'ho han assegurat reiteradament. Però el que he llegit fins ara de vos no m'ha pas agradat. Escriviu d'una manera obscura, treballosa i eixarreïda, com la carn que es menja a Barcelona, a les famÃlies. Ara bé: potser hi hauria una manera d'aclarir l'estil: seria una temporada de periodisme. HaurÃeu d'aprendre a redactar ‘gasetilles’, compreneu? El periodisme és útil perque força a veure les coses directament i a descriure-les d'una manera clara i senzilla". Com dèiem, aquest perÃode de ‘gasetilles’ va ésser per en Pla avorrit i poc estimulant, pero grà cies al mentor Borralleras, el va ajudar a trobar el seu llenguatge tan caracterÃstic –ric, subtil i ple de matisos-, que molt profundament posa la natura com la força i l'espai més vital de l'home. El mateix Josep Pla deia: "quan tinc una ploma a la mà esdevinc dionisÃac i ofensiu, entro en un estat d'exaltació silenciosa i sóc capaç de mantenir una posició fins a les darreres conseqüencies". La importà ncia dels veritables mentors i descobridors dels talents d 'un mateix.
Quart principi. Una vegada acceptem el temps necessari per madurar, el talent a retrobar i el tutor per aconsellar-se -i aixà contribuir a obtenir el mà xim bé per a nosaltres mateixos-l’últim principi, potser el més important per arribar a la maxima plenitud o felicitat propugnats per Aristòtil, és el de poder transmetre el mà xim bé a aquells que ens envolten. M'atreviria a dir que la generositat és i sera sempre la base de la felicitat. Antoni Gaudi és un model fidel d'aquest quart principi de projecció personal, en el seu cas de projecció religiosa. Va ser un home profondament religiós que va basar la seva existencia en el treball com un sacrifici ple de devoció, d'exemple i de projecció personal. Amb la seva poderosa imaginació i una ingenuïtat moltes vegades gairebé infantil, amb una tenacitat sense fi i amb un gran esperit franciscà , ple d'espiritualitat, va construir tan soIs una vintena d'edificis, que exulten bellesa i atrauen tothom, grans i petits, els quals veuen l'obra de Gaudà amb ulls plens a vessar d'innocencia, de projecció religiosa i de projecció cap a ells. Com bé diu un gran coneixedor de I'obra de Gaudi, Joan Bassegoda, Director de la Cà tedra GaudÃ, I'arquitectura del mestre entra pels ulls i va directament a I'à nima, no necessita explicacions dels crÃtics ni estudis històrics.
Avui, el pregoner de les festes de la Mercè és metge. És un metge que ha tingut la fortuna d'haver experimentat aquest temps necessari per a la maduració personal, amb condicionaments geogrà fics i socials molt diversos i sovint oposats. És un metge amb la fortuna d'haver tingut el millor tutor o mentor en els difÃcils inicis de la carrera, el Doctor i Professor Pere Farreras ValentÃ, nascut a Barcelona. I és un metge que, en part grà cies a aquest tutor i conseller, va tenir la sort de descobrir aviat en la seva carrera una veritable vocació i, humilment potser, un talent per a la investigació de les malalties del cor. Però cal afegir la vessant potser més important per la qual aquest metge se sent tant ple. És la gran fortuna que ha tingut de pertà nyer a la professió més sagrada, més generosa i de més entrega. El metge entra en contacte amb les capes més profundes de l'à nima humana. Les capes del sofriment, a vegades de la desesperació, les capes de l'ansietat, les capes més fortes i més febles que constitueixen la persona. Capes que el metge pot ajudar a transformar en llum, en esperança i en optimisme, basant-se molt sovint en nous coneixements, en avenços tecnològics i terapèutics, però sobretot en el respecte i l’amor als malalts.
Per acabar, equiparem la dualitat de la vida dià ria agitada amb la calma i tranquil·litat d'unes restes, fruit d'una gran tradició. Parafrasejarem Josep Pla descrivint els rellotges de les rellotgeries. Diu "la impossible superposició deIs tic-tacs, la confusió deIs ritmes, l'agitació de les pulsacions asimètriques, creen una fressa que fa sentir una sensació d'angoixós galimaties..:. Jo puc imaginar-me, en canvi, la delÃcia que seria una rellotgeria de rellotges parats i si voleu girats al revés, perquè no hi ha res que inciti més a la calma que un rellotge parat". Jo afegiria: les festes de la Mercè representen per a Barcelona els dies més Ãntims de l'any, dies assenyalats que ens allunyen d'aquesta vida dià ria més agitada. Ens aturem per junts celebrar i donar grà cies en pau, tranquil·litat i orgull de ser tots part d'aquesta gran ciutat de tradició històrica, cultural, empresarial i obrera. Però també aturem-nos per reflexionar cara al futur. La meva experiència com a metge treballant amb molt diversos entorns m'ha ensenyat la gran semblança entre els humans, independentment del seu entorn econòmic, social, raça o religió. I crec que també m'ha ensenyat que tots i cadascun de nosaltres podem i tenim molt a oferir. El meu missatge aquesta Mercè és que intentem contribuir, cada vegada més i d'una manera o altra a la pau, el progrés i el futur de la societat. I què millor que començar pel nostre entorn? Barcelona i els barcelonins.
Moltes grà cies per la vostra generositat. Que comencin les festes.
