Pregó de la Festa Major de La Mercè 2007
Pepita Castellví i Piulachs
La Mediterrània no és solament un mar. És quelcom
viu que desperta uns sentiments i unes sensacions
difícils de descriure quan no s’han arribat a percebre. La
seva llum, la lluïssor del seus colors, la combinació d’olors
de farigola i de romaní, juntament amb l’atmosfera càlida
que ens porta flaires de la mar, la fan única al món. Les ciutats
que des de l’antigor han fet créixer les arrels a tocar del
Mare Nostrum traspuen aquesta energia i indueixen
aquests sentiments. La vella Barcino és, abans de res, una
ciutat mediterrània.
Fa 72 anys que visc a l’Eixample de Barcelona en el
mateix pis que vaig néixer i, per bé que la feina m’ha dut
a molts països, no puc imaginar-me viure en un altre lloc
que no sigui a la meva volguda Barcelona. Sovint, amics
que coneixen la meva estimació per la solitud, la tendència
a treballar a l’aire lliure i a evitar tota mena d’aglomeracions,
em pregunten com és que puc viure en una
ciutat tan gran. La resposta és ben senzilla: hi ha una
Barcelona diferent per a cada barceloní i jo visc a la “meva
Barcelona”. Tinc una ciutat pròpia, feta pels barris on tradicionalment m’he mogut, ja sigui per anar a col·legi i
més tard a l’institut i la universitat, per anar a la plaça, fer
les compres habituals, treballar o senzillament passejar. És
obvi que la meva Barcelona és abastable per viure-la a peu
o, com a màxim, en transport públic.
Un dels primers records que tinc és del temps de la
Guerra. Una nit que les sirenes de les fàbriques anunciaven
bombardejos, la meva mare, que era una dona molt valenta,
en lloc de portar-me al refugi que teníem en un soterrani
de la mateixa finca, em va embolicar amb un edredó i
em va treure al balcó de la Gran Via. L’escenari era fantasmagòric:
al mig d’una foscor absoluta em va ensenyar els
avions que volaven molt baixos buscant els seus objectius
amb uns focus molt potents. I em va dir: “ets molt petita,
però fixa’t bé amb el que veus i potser quan seràs gran
podràs recordar-ho”. Després de pràcticament tota una
vida, el meu record segueix veient aquells avions amb la
mateixa claredat que els vaig veure aquella nit.
La meva germana i jo anàvem a un col·legi del
carrer d’Avinyó. Fèiem quatre viatges a peu cada dia, de
manera que ens coneixíem la ruta pam a pam. A mi, el que
m’agradava més era baixar per la Rambla al matí. Era l’hora
que les floristes tot just arribaven de comprar al Mercat
de les Flors i muntaven les parades. No eren els quioscos de
disseny actuals, amb vidres transparents i en els quals es
pot tancar tot el gènere com si fos un gran aparador.
Llavors hi havia una mena de taulell, i amb cavallets i fustes
es muntava i desmuntava la parada cada dia. El més
característic eren els para-sols multicolors que aixoplugaven
la parada i que protegien tant del sol com de la pluja.
Encara sento l’olor d’aquells grans poms de flors que es
posaven en galledes i que les floristes omplien d’aigua de la
font. No és d’estranyar que la nostra Rambla es consideri
un dels grans carrers d’Europa, de la mateixa manera que
els Champs Élysées de París o la Promenade des Anglais de
Niça: és un títol que Barcelona s’ha guanyat a pols.
Després, quan arribàvem davant del Liceu, entràvem al
Cafè de l’Òpera a buscar una companya, que avui dia n’és
la mestressa, i les tres enfilàvem el carrer de Ferran, al qual
aleshores li dèiem carrer Fernando, d’on m’apassiona i em
segueix apassionant la seva lluminària senyorial.
De joveneta, quan anava a l’institut, esperava amb
delit els diumenges per anar a ballar sardanes. La meva
mare n’era una gran balladora i me’n va ensenyar. Ben a
prop de casa, a la plaça de la Universitat, molts diumenges
es feien sessions matinals. Malgrat que eren activitats autoritzades,
de tant en tant, i no sabies per què, apareixien “els
grisos” i tota la festa acabava com el rosari de l’aurora.
Dins d’aquesta Barcelona meva tinc certes preferències.
Una d’elles són les placetes gòtiques. No hi ha cap
amic, conegut o visitant que em vingui a veure a Barcelona
que marxi sense que jo li hagi fet recórrer aquests llocs. Són
places petites, algunes minúscules, sovint amagades en
racons de la trama gòtica, austeres, senyorials, però totes
parlen d’un passat ric en vida i experiència.
He treballat durant més de quatre dècades a la
Barceloneta, a la vora del mar. Ha estat la gran oportunitat
per conèixer bé el barri de Pescadors i el de la Ribera.
Moltes tardes, sortint del laboratori, em feia coincidir l’horari per anar a la subhasta del peix que es feia al “moll
del rellotge”. Després, el peix subhastat es conduïa amb
carretons a certes peixateries del barri que no obrien en tot
el dia fins que la subhasta no era feta. Només en aquestes
botigues podies comprar els pops que encara s’esmunyien
de la panera i els crancs que, si badaves, sortien de la bossa.
El barri de la Ribera té, per a mi, una de les joies
més preuades de la ciutat: l’església de Santa Maria del
Mar. Entrar-hi t’omple de serenor i de tranquil·litat. Els
millors moments per visitar-la són els matins dels dies
assolellats. Entre els seus murs severs brillen com joies
encastades els vitralls multicolors. Recordo un dels actes
més impressionants que s’hi va fer a l’interior: l’Honoris
Causa del molt estimat Pare Batllori. Santa Maria lluïa la
millor imatge.
No fóra just parlar de Barcelona sense fer esment a
la gran remodelació que va patir, a final dels anys 80, relacionada
amb els Jocs Olímpics. Probablement ningú de
vostès deu saber que quan el Senyor Samaranch va pronunciar
aquelles paraules mítiques amb les quals Barcelona
passava a ser seu olímpica el 1992, hi havia quatre científics
a l’Antàrtida, treballant a la base polonesa Henry
Arctowsky, aïllats del món i de les notícies que s’hi produïen.
No puc recordar de quina manera vam conèixer la
gran notícia, però el més habitual era contactar amb el món
civilitzat a través de radioaficionats que ajudaven a fer
ponts a través del món. També nosaltres volíem adherir-nos
a la celebració de l’èxit de Barcelona. El problema és que
no teníem res, però vam fer jugar la imaginació. Així que
vam fer una bandera catalana amb una cinta aïllant groga i
vermella, i, no se sap d’on, va aparèixer una ampolla de
cava català que va arribar a l’Antàrtida més o menys camuflada
amb el material científic. Aquesta va ser la nostra
contribució a l’alegria general.
En plenes obres de remodelació de la Barcelona
olímpica, quan anaven caient aquelles lleugeres edificacions
del port vell a les quals anomenàvem tinglados, semblava
que el cor se’ns anés eixamplant. Ja ho sabíem que
darrere d’aquelles edificacions hi havia el mar, però mai
l’havíem vist. A partir de la nova imatge del port vell, als
matins, quan anava a treballar a l’Institut, en comptes de
baixar de l’autobús a la plaça del Mar ho feia al Pla de
Palau. Això em costava sortir de casa una mica més aviat,
però em permetia fer a peu tot el Passeig de Joan de Borbó,
arran dels molls del port esportiu, i gaudir del silenci i de
la tranquil·litat d’aquella hora matinera. Era un exercici
molt profitós ja que, durant aquesta passejada tranquil·la,
plantejava la feina del dia i també les prioritats, ja que
segur que m’esperava molta més feina de la que era capaç
de fer.
La construcció de la torre de Collserola o la del
Palau Sant Jordi era, per a mi, cosa de màgia. Mai no m’havia
imaginat que estructures d’aquest tipus es poguessin
construir a terra i ser aixecades després.
Tots els barcelonins, i també la gent de fora, admira
l’estructura de l’Eixample que va dur a terme l’eminent
urbanista Cerdà. Va ser una llàstima que no es culminés la
seva idea pel que fa referència a l’interior de les illes del
barri. Durant la meva infantesa, la vista des del pati de casa era la dels taulats baixos de fàbriques o de magatzems que
s’omplien de gats feréstecs els quals, quan menys t’ho esperaves,
ja els tenies dins de casa. Doncs bé, jo he tingut la
sort que dins del pla de rehabilitació de l’Eixample, l’interior
de la meva illa ha estat convertit en un jardí on passegen
els avis i juguen les criatures. He tingut convidats a
casa que no es podien creure que el sopar a l’aire lliure al
qual estaven assistint en un ambient tranquil i silenciós,
s’estigués desenvolupant al bell mig d’una gran ciutat.
Això és possible a la meva Barcelona.
Em preguntareu si per a mi Barcelona és tan perfecta
com per no poder-li fer, en el seu repàs de qualitats,
cap retret o suggerir cap millora. Pel que fa referència a
aquest tema, em sento com una mare amb el seu fill. Ella
sap que el fill té molts defectes, i pateix i treballa per
reconduir-lo, però mai ho reconeix en públic. Sempre li
troba el costat positiu.
Un tema que no voldria que passés per alt en un dia
com el d’avui és el de la recerca científica. Només cal sortir
al carrer per veure els cartells i les banderoles que anuncien
exposicions, tallers i conferencies relacionats amb el
progrés científic. No es tracta de fer de la ciència un tema
de moda, atès els grans daltabaixos que, malauradament,
estan passant amb la natura i que reclamen primeres pàgines
dels mitjans de comunicació; és quelcom més. La relació
que ha tingut Barcelona amb la ciència ve de lluny i no
depèn directament de la circumstància actual.
Quan albirava el segle XV i els països que avui conformen
Europa estaven sumits en les penúries consegüents
a l’epidèmia de la pesta negra que des de mitjan del segle
XIV es va acarnissar amb la societat europea, a Barcelona es
va instal·lar el segon hospital d’Europa: l’Hospital de la
Santa Creu, no gaire lluny d’on som avui, entre el carrer
del Carme i el carrer Hospital. Aquesta institució, que
més tard va ser escola de pràctiques per als estudiants de
Medicina, va funcionar fins ben entrat el segle XX i va ser
el bressol de l’Hospital de Sant Pau.
Més a prop nostre en la història tenim exemples
que ens parlen de personalitats científiques, com el professor
Santiago Ramón y Cajal, que va ocupar la càtedra
d’Histologia de la Facultat de Medicina de la Universitat
de Barcelona entre els anys 1887 i 1892. Va viure, modestament,
en un pis del número 7 del carrer del Notariat. En
el cinquantè aniversari de la seva mort, l’Ajuntament hi va
posar una placa commemorativa que recorda aquest fet.
Sempre que passejo per aquest indret de Ciutat Vella no
deixo de pensar sobre el fet que, entre aquestes parets, don
Santiago va concebre la teoria neuronal que el 1906 el van
fer mereixedor del Premi Nobel de Medicina per la seva
contribució a l’estudi del sistema nerviós. Més tard,
Ramón y Cajal va ser el signatari de l’Acta Fundacional de
la Junta para la Ampliación de Estudios, de la qual, uns
quants anys després, va derivar el Consell Superior
d’Investigacions Científiques, que actualment té més de
100 centres d’investigació, 17 dels quals a Catalunya i, la
majoria, a Barcelona.
La inquietud que sempre ha viscut la ciutat pel que
fa la recerca científica i al coneixement en general, va quallar
a l’any 1907 amb la creació de l’Institut d’Estudis
Catalans, del qual ara estem celebrant el primer centenari.
Tot i que la situació actual de la nostra recerca procedeix
d’aquests ambients culturals, també és cert que al
llarg del segle XX han succeït trasbalsos econòmics i ideològics
de tota mena que han fet caure la recerca científica
en pous profunds dels quals semblava que no es podria sortir.
Hem d’agrair als nostres predecessors, que molt sovint
han estat els nostres professors a la Universitat, que ens
hagin transmès la torxa encara encesa, tot i les dificultats.
En aquests moments difícils era costum sentir dir
que la recerca científica és una activitat tan cara que només
els països amb un gran potencial econòmic la podien
suportar. Quan s’estudien les situacions històriques s’arriba
a la conclusió que el raonament és totalment a l’inrevés:
els països capdavanters des del punt de vista social, tecnològic
i econòmic han assolit aquest nivell gràcies al fet
d’haver desenvolupat la recerca científica. També han esclatat
moltes polèmiques pel que fa referència a la ciència
bàsica i a la ciència aplicada. Jo he treballat 42 anys amb
bacteris marins, especialment del cicle del Nitrogen i del
Sofre, i em sento totalment indefensa quan algú em pregunta:
“per què serveix això?”. La recerca no es divideix
en bàsica i aplicada, sinó en ciència i en aplicació d’aquesta
ciència. El científic no farà mai una bona ciència aplicada
si no disposa dels coneixements bàsics dels processos
naturals.
Encara que ens agradi fer patriotisme científic hem
de reconèixer que la ciència és internacional, i allò realment
important és que els projectes d’investigació assoleixin
els objectius de qualitat, independentment de la
localització geogràfica on es duguin a terme. Més tard, sorgeixen
sistemes de vasos comunicants que fan que la beneficiària
del coneixement sigui tota la humanitat.
De cap a cap de la nostra ciutat trobem nuclis de
centres d’investigació que, moltes vegades, tot i amb una
aparença modesta, porten a terme projectes de recerca amb
connexió amb xarxes internacionals. Molts d’ells s’especialitzen
en tècniques que després posen a l’abast de científics
que treballen a l’altra banda del món, de la mateixa manera
que els nostres científics fan estades temporals en laboratoris
estrangers.
És lògic que aquests nuclis de recerca s’hagin desenvolupat
a partir de les universitats, ja que la població
universitària de Barcelona és una de les més grans
d’Europa. Per aquest motiu, no és estrany que al costat dels
campus, de les facultats i dels instituts universitaris hagi
progressat una gran part de la nostra recerca.
La medicina ha estat una especialitat genuïna de
Barcelona, i avui té hospitals molt importants com el
Clínic, Vall d’Hebron, Santa Creu i Sant Pau, el del Mar i
tants altres que fan que Barcelona sigui molt atractiva de
cara al tractament mèdic, fins i tot a escala internacional.
Amb el Parc de Recerca Biomèdica actual s’ha fet un gran
pas en projectes coordinats amb els millors laboratoris del
món, que tenen com a objectiu l’estudi aprofundit i el
tractament de certes malalties.
No podem oblidar el vessant tecnològic de la recerca,
que a Barcelona ha tingut una atenció especial amb la
creació del 22@.
Deixeu-me que parli del que ha estat el meu propi
centre de recerca: l’Institut de Ciències del Mar, nascut a
final dels anys 50 del segle passat. Avui dia és un referent
internacional i una cita obligada en la recerca de la
Mediterrània. Al llarg de mig segle ha acollit científics que
han empès l’oceanografia fins a col·locar-la a nivell internacional.
Per citar-ne només un, parlaré de l’eminent ecòleg
Ramon Margalef que va conformar molts aspectes
d’aquest Institut i de les persones que encara hi treballen.
Tots ens sentim hereus dels seus ensenyaments.
L’evolució de les idees i dels projectes és imparable,
de manera que no es tracta aquí de fer una mena de cens del
que tenim a la ciutat perquè segur que tindré oblits imperdonables.
D’altra banda, també hem de considerar el futur
més imminent que ja està apuntant. De ben segur que heu
sentit parlar del superordinador Mare Nostrum, del
Sincrotró que fa anys que lluita per poder donar la seva llum
a Barcelona i del revolucionari projecte que es va publicitar
fa unes setmanes sobre el llançament del satèl·lit SMOS.
Aquest enginy orbitarà a una distancia de més de 700 km
de la Terra mesurant la humitat dels continents i la salinitat
dels oceans amb l’objectiu de fer un estudi aprofundit
del cicle de l’aigua al planeta Terra. La responsabilitat de la
instrumentació recau sobre la Universitat Politècnica de
Catalunya, i el projecte té dos investigadors principals: un
de l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona i l’altre del
centre d’Estudis Espacials de la Biosfera de Toulouse.
Ara, amb el segle XXI al davant, en l’epígraf de
“Societat pel coneixement” Barcelona té la vocació de posicionar-
se com a ciutat capdavantera. L’objectiu és que no
només els científics sinó els mateixos ciutadans puguin
gaudir del progrés del coneixement que s’està adquirint.
Això vol dir haver de fer un esforç considerable en la divulgació
científica, la qual cosa, per sort, Barcelona té ben
coberta. Per una banda, disposa d’especialistes reconeguts,
capaços de transmetre coneixements científics que van des
dels espais siderals fins als secrets més ben guardats de la
biologia molecular. Per l’altra, reuneix un seguit de bones
instal·lacions per fer-ho. Em refereixo a museus, a
l’Aquàrium, al Parc Zoològic, a CosmoCaixa i a tantes
altres que, a més d’exposar els materials de la seva especialitat,
tenen programes farcits de visites especialitzades,
tallers, cursos, conferències, etc. El mateix Ajuntament
disposa de l’Institut de Cultura, que dins del seu pla estratègic
té el programa “Barcelona Ciència”, l’objectiu final
del qual és impulsar la cultura científica al municipi.
Després d’aquesta presentació breu i esquemàtica
dels valors científics actuals de Barcelona no crec que es
pugui dubtar que la pretensió de ser ciutat capdavantera
té una raó ben fonamentada.
A la nostra societat és comú establir dies i anys
commemoratius de fets que han ocorregut en el passat per
tal que no caiguin en l’oblit. Doncs bé, enguany s’està
celebrant, arreu del món, l’Any Polar Internacional.
Quina relació té Barcelona amb aquesta efemèride?
Deixeu-me uns minuts perquè expliqui quin ha
estat el gra de sorra que la nostra ciutat ha aportat a la
comunitat científica internacional, pel que fa al desenvolupament de la recerca científica. Fonamentalment, l’objectiu
ha estat a l’Antàrtida però també, més recentment,
al Pol Nord.
Ens ha tocat viure una època marcada per la petjada
humana sobre la natura, i els qui l’estimem ens esforcem
per trobar solucions, encara que siguin parcials, per mantenir
l’equilibri natural que l’home tendeix a alterar. En
aquesta dinàmica, i empesos per la voluntat de poder fer-hi
quelcom, sovint ens oblidem que la natura és única i que
l’equilibri es manté gràcies a les influències mútues de tots
els sistemes naturals. No importa que siguin sistemes
marins, terrestres o d’alta muntanya, o que se situïn als tròpics
o a les zones polars. Dit així, sembla lògic que la natura
respongui de manera global a actuacions infligides en
determinats indrets. Una altra cosa és quan cal prendre
decisions sobre certes actuacions i veiem que tenim buits
de coneixement sobre els processos i els ecosistemes involucrats
en un problema concret. Fa uns moments feia referència
a l’aplicació de la ciència sobre fets determinats.
Gestionar la nostra actuació envers la natura només es pot
fer tenint una base de coneixements ferma sobre l’estructura
i el desenvolupament dels processos naturals.
Sembla paradoxal que en un moment en què una
gran part de la humanitat ha assolit un desenvolupament
científic i tècnic que la fan capaç d’abordar reptes fora de la
Terra, existeixin llocs del planeta totalment ignots per a la
ciència. L’exemple més escandalós d’aquest fet són els oceans.
És freqüent que en revistes especialitzades o documentals
televisius se’ns informi sobre descobertes d’animals
abissals o sobre comportaments i cicles biològics d’éssers
marins desconeguts fins ara. Això vol dir que hi ha una
comunitat científica silenciosa que treballa aferrissadament
per engrandir el coneixement, però amb això no n’hi
ha prou.
Els oceans ocupen el 75 % de la superfície de la
Terra i els relleus submarins són més acusats que els que
hi ha a la superfície dels continents. L’Everest ultrapassa
els 8.800 metres, però la fosa abissal més profunda que es
coneix fins avui dia fa més d’11.000 metres. Ateses aquestes
característiques, la reflexió ens porta a pensar que el
més important que hi ha al planeta no són les terres emergides
sinó el gran volum d’aigua que les envolta.
Sir Arthur Charles Clark deia:
“Com n’és d’impropi anomenar Terra al nostre planeta,
quan, lògicament, li hauríem de dir Oceà”.
Aquesta gran massa d’aigua ha estat la generadora
de la vida que més tard ha envaït els continents.
Actualment, l’estudi de les seves espècies, de la productivitat
marina i de les cadenes tròfiques ocupen les hores de
feina de milers de científics d’arreu del món. En l’estudi
oceanogràfic, a més dels éssers vius que habiten a l’aigua,
hi ha un nivell encara poc conegut que és la influència i el
significat d’aquesta gran massa d’aigua respecte a l’equilibri
ambiental del planeta.
El sistema captador de l’energia solar passa a través
de l’escalfament de l’aigua de mar que, a conseqüència
de la calor específica elevada, és capaç d’emmagatzemar l’energia i transportar-la mitjançant els corrents marins.
D’altra banda, la gran superfície aquàtica fa que es magnifiquin
els processos d’intercanvi de gasos entre l’atmosfera
i el mar. Els mateixos organismes del plàncton marí, amb
el seu metabolisme, propicien el procés conegut amb l’expressió
de “bomba biològica”, que consisteix a fixar el diòxid
de carboni de l’atmosfera i conduir-lo cap als fons
abissals on queda apartat de la circulació general. Aquests
i molts altres processos fan que els oceans siguin elements
clau en la dinàmica de l’equilibri natural.
En aquest nivell intervenen les zones polars que,
amb les grans masses de gel, fan de tampó tèrmic en contraposició
a l’escalfament de les aigües a les baixes latituds.
L’estudi de l’Antàrtida és molt nou per a la ciència.
Pràcticament va començar l’any 1957 amb la celebració del
Segon Any Geofísic Internacional. Espanya es va quedar
fora d’aquest moviment, ja que ni podia ni volia emprendre
una ruta d’alta envergadura en un moment en el qual
la recerca, a una escala més abastable, no disposava ni del
mínim per poder-hi treballar.
L’any 1966, el professor Antoni Ballester, nascut a
Mont-roig del Camp i veí de Barcelona, i que treballava a
l’actual Institut de Ciències del Mar, va ser convidat per
l’Institut Real de Ciències Naturals de Bèlgica a participar
en una campanya a l’Antàrtida. A més d’aprofitar el viatge
per posar en funcionament les anàlisis en continu de paràmetres
físics i químics de l’aigua superficial, va treballar
amb els resultats que anaven sorgint durant la campanya,
els quals, molt sovint, no tenien cap interpretació lògica
segons els esquemes coneguts en aquell moment.
La història que va des d’aquesta campanya fins als
anys 80, moment en què Espanya va instal·lar una base
científica a l’Antàrtida i va entrar al Tractat Antàrtic com
a membre consultiu, és llarga i dura, i el protagonista n’és
l’Antoni Ballester el qual, amb la seva tenacitat i amb el
convenciment profund que aquell era el camí que calia
seguir, mai no es va deixar desmoralitzar. Gràcies a la seva
acció, duta a terme de l’any 1966 al 1984, el somni antàrtic
va estar viu en un cercle molt reduït de científics de
l’Institut de Ciències del Mar. Com si fóssim un grup revolucionari
ens reuníem i fèiem plans pensant en el dia que
podríem tenir la nostra base científica. Finalment, la temporada
antàrtica 1987-1988, el somni és va fer realitat a
l’Illa Livingston de l’arxipèlag de les Shetland del Sud.
A través de camins difícils i d’administracions
refractàries a deixar-se convèncer de la necessitat d’anar
desenvolupant projectes científics en un lloc en el qual no
només no hi ha cap facilitat per treballar sinó ni tan sols
per viure-hi, la recerca antàrtica espanyola ha anat avançant
al llarg dels 20 anys que té de vida.
Ens preguntarem:
Què anem a buscar a l’Antàrtida?
Els resultats que s’obtenen, compensen els esforços
esmerçats?
Per respondre-ho d’una manera adequada necessitaríem
tot el temps del qual no disposem ara i aquí. De
manera molt sintètica, podem dir que els científics busquem
a l’Antàrtida dues categories d’informació. La primera
fa referència a l’adaptació de la vida a les crues
realitats ambientals mitjançant una evolució dirigida per
selecció natural, a fi d’obtenir éssers més adaptats a les condicions
regnants. La segona és bastant més complexa i té a
veure amb l’estudi del gel.
Es calcula que el gel s’acumula a l’Antàrtida des de
fa uns 20 milions d’anys. Aquest gel guarda una informació
de gran vàlua per als estudiosos que investiguen fets
pretèrits. Les cates de gel que avui s’estan obtenint de centenars
i milers de metres de profunditat són estudiades
curosament mitjançant mètodes molt sofisticats que permeten
conèixer des de quins vegetals vivien a les terres
emergides properes a l’Antàrtida, fins a la temperatura
que feia quan es va dipositar un cert nivell de glaç. Fins i
tot es coneix l’evolució de la composició de l’atmosfera,
gràcies a les bombolles d’aire que van quedar entre els
cristalls de gel.
M’agrada dir que tots els fets que tenen lloc a la
natura queden gravats en els elements que avui dia tenim
al nostre abast, a manera d’un gran llibre. El problema és
que no sabem llegir allò que se’ns mostra. En realitat, la
investigació científica no és més que l’aprenentatge d’aquesta
llengua per poder interpretar allò que la natura ens
està dient.
Aquest estiu, amb un grup d’amics d’aquella època,
hem preparat una petita exposició antàrtica a Ribera de
Cardós, com un afegitó a la celebració de l’Any Antàrtic
Internacional. Aquest fet m’ha obligat a remenar calaixos i
arxius antics per buscar materials. He tornat a veure enregistraments
en vídeo que feia anys que no mirava i, tot treballant,
he atrapat alguna llàgrima que se m’escapava
galta avall.
Voldria acabar amb una cita d’Ernest Shackleton, el
gran explorador antàrtic que va protagonitzar una de les
aventures més grans que mai han succeït a l’Antàrtida:
“Les regions polars deixen una petjada en els qui han
lluitat per elles, la profunditat de la qual no s’expliquen fàcilment
els homes que no han sortit del món civilitzat”.
Bé, una vegada expressats els meus sentiments
envers la ciutat de Barcelona i tot el que l’envolta, només
em queda donar-vos les gràcies per la vostra atenció i
desitjar-vos que tingueu unes bones festes de la Mercè.
