Maragall, “Oda nova a Barcelona”

-On te’n vas, Barcelona, esperit català
que has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te’n vas dret enfora amb tes cases disperses,
lo mateix que embriagada de tan gran llibertat?
-Veig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,
i me’n vaig... És l’amor qui m’empeny cap enfora,
i me’n vaig delirant amb els braços oberts.
-Oh! detura’t un punt! Mira el mar, Barcelona,
com té faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se’n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?...
                          -Vinc del mar i l’estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo millor,
i me’n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.
-Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil,
de les serres que riuen al sol dolçament:
per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,
ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.
-Com més terra i més mar, i més pobles obiro,
a mesura d’amor el meu pit s’engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia,
i sóc tan tota una altra que fins jo em desconec.
­-Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,
que ja et cal esser una altra per ésser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
però bé et falta encara molt més del que tens.
Ets covarda, i crudel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.
Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l’aire i domassos al sol,
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.
Mes, passada l’estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la vida i la glòria i l’empresa
i despulles el gran de grandesa.
I encara te’n rius.
Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pro mudes de pressa, i amb gran gosadia
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s’arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent...
I després el refàs més potent!
Esclata la mort de tes vies rialleres
en l’aire suau:
esclata impensada, i segura i traïdora
com altra riallada escarnidora...
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja
amb son castell al cim, i amb la revenja
mes ai! en el flanc!
Tens aquesta rambla que és una hermosura...
i tens la dolçura dels teus arravals,
on tan prop de tes vies sonores
i al mig de les boires del fum i ses marques
camps de blat en la pau dels patriarques
maduren lentament els fruits anyals.
I allí, a quatre passes, febrosa de sobres,
més ampla que l’altra, la Rambla dels pobres
tremola en la fosca ses llums infernals.
Pro ni el baf ni la pols de tos llots i desferres,
ni el pals i filferres
que t’armen a sobre la gran teranyina,
ni el fumar de tes mil xemeneies.
ni el flam de les teies
que mou la discòrdia i abranden l’incendi
són bastants a posar vilipendi
an aquest cel que tens tan dolç i blau
que tot s’ho empassa i resol i canvia,
i ho torna en oblit i consol i alegria:
mil cops la perdesses,
mil cops més tornaria a tu la pau.
A la part de Llevant, místic exemple,
com una flor gegant floreix un temple
meravellat d’haver nascut aquí.
entremig d’una gent tan sorruda i dolenta
que se’n riu i flastoma i es baralla i s’esventa
contra tot lo humà i lo diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s’alça i prospera
esperant uns fidels que han de venir.
Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal donat, de tu s’exhala:
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixa el rostre
Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra!
Barcelona nostra! la gran encisera!