Cavall banyegat

Des de la infantesa i durant tota la seva vida, Picasso va ser un gran aficionat a les curses de braus, i la tauromàquia és un dels temes recurrents en la seva obra. Durant l’estada que va fer a Barcelona entre el juny i el novembre del 1917, va tenir ocasió d’assistir a més d’una cursa, com testimonia una postal que va enviar al seu amic Guillaume Apollinaire el 18 d’octubre: “Vaig trobar Picabia diumenge a les curses de braus.” A diferència del que majoritàriament havia fet en ocasions anteriors, aquí l’artista deixa de banda la representació colorista i festiva de l’espectacle taurí per centrar la seva atenció, talment un primeríssim primer pla i en l’estela de Goya i Gutiérrez Solana, en l’agonia solitària del cavall esventrat, que es va desplomant fins a caure de genolls en una positura fetal o de pregària que s’ha arribat a comparar amb la d’un crustaci o un ocell fossilitzat. Picasso aconsegueix transcriure el dolor punyent de l’animal mitjançant el llarg coll estirat i el cap alçat mirant cap amunt amb l’ull fix, com si demanés clemència per acabar d’una vegada la cruel agonia. La boca còncava constitueix una fórmula de “pathos” ja emprada com a recurs en algunes figures de l’època blava, la qual cosa confereix al cavall una doble condició, la pròpia d’animal i la humana. El dramatisme i la crueltat de l’escena arriben al seu zenit per mitjà de la banya que surt de terra i es dreça amenaçadora esperant que el cavall acabi de desplomar-se per rematar-lo. Amb un traç ferm i vigorós fet amb llapis de grafit damunt una tela amb emprimació de color ocre, Picasso va modelar la figura de l’animal amb una qualitat formal exquisida i amb un marcat expressionisme, que també trobem en els apunts que va prendre en els quaderns de dibuix corresponents a l’estada de Barcelona el 1917. Malgrat la distància en el temps, es pot considerar un precedent del “Guernica”.