Així que, francament, veient-ne els resultats, no crec que aquestes "solucions" que després de tants anys d'experimentar-les ens han portat on som ara, puguin servir per millorar res: si davant dels mateixos problemes apliquem les mateixes solucions, en resultaran els mateixos problemes.

Aquestes preteses solucions em recorden allò que deien fa anys que "la mili et faria home": allà t'adreçarien; poques contemplacions; si tenies un caràcter díscol, te l'arreglarien...; sort que ara hi ha tants homes com abans, i sense les conseqüències funestes derivades d'una situació afortunadament oblidada.

Alguns demanen reforçar hàbits d'esforç i voluntat, i per aconseguir-ho proposen fer molts treballs i molts exercicis sense que els alumnes tinguin cap tipus de participació ni en com organitzar-se, ni a escollir l'objecte d'estudi; tampoc no cal respectar el ritme de treball de cada persona. Volem que siguin subjectes dòcils i submisos, que vagin complint disciplinadament el que l'adult els demana sense tenir-hi res a dir.

Així, es pensen que l'alumnat anirà construint el seu aprenentatge a base d'aquests suposats hàbits, i el docent el farà passar per un passadís estret i limitat, ple a vessar de normes i obligacions. L'adult de tant en tant li dirà "molt bé", si l'hi diu, però poques vegades, no sigui que la criatura s'hi acostumi, perquè ja se sap que les criatures fan el mínim esforç: cal exigir, han de complir les seves obligacions, a mi ningú em deia que ho feia bé i mira si me n'he sortit...

Els hàbits entesos així tenen trampa, formen criatures passives, desmotivades; fan de moneda de canvi davant de les dificultats per assolir coneixements, davant dels problemes de relació amb les altres criatures, amb les persones adultes o amb elles mateixes. Però mentre facin arrels quadrades o llegeixin molt ràpid...

A moltes escoles el professorat vol les feines urgents, data de lliurament i termini, amb la qual cosa el neguit i la pressió augmenta. I les criatures que no se'n surten, encara que no sapiguem per què, que s'espavilin, que la vida és dura i s'hi han d'acostumar, què carai!

Pensem, il·lusòriament, que treballar així, els farà despertar les ganes d'aprendre i com a molt només els porta a fer rànquings de competitivitat (arrels quadrades...) entre els nostres fills i filles i els del veïns.

Hi ha preguntes que famílies i docents ens hem de fer sempre: Per què sempre es distreu? Per què li costa aquesta assignatura? Per què no em fa cas a l'aula (o a casa)?

No estaria malament fer una cura d'humilitat tots plegats i acceptar que en alguns casos, i remarco alguns casos, ni les famílies ni els docents sabem a hores d'ara per què passa. Això vol dir que hem de cercar i reflexionar possibles solucions. I pensar entre tots i totes què li pot passar perquè una àrea deixi de tenir interès per a ell o ella. Per poder pensar-hi seriosament hem d'esclatar el que ens digui, i les seves raons no sempre ens agradaran.

El que no és ètic és amagar aquest desconeixement o desinterès per cercar les causes per part de l'adult i traspassar la responsabilitat a la criatura demanant-li que "s'hi esforci més", o bé insistir en les solucions màgiques tantes vegades repetides: necessita pautes més rígides, necessita més disciplina, si hi posés més interès .... soluciones que al cap i a la fi no aporten res i comporten que se la torni a carregar la criatura.

Actuant així, l'alumnat deixa d'enamorar-se de l'aprenentatge i, el que és més greu, en molts casos aquest desencís ja comença a l'ensenyament primari. Imagineu-vos com serà a secundària.

Per últim, deixeu-me que us maregi amb les comparacions. Un dels països que té un nivell més alt d'èxit escolar és Finlàndia; doncs allà, les criatures tenen menys hores lectives que aquí, no corren, comencen l'anglès molt més tard que nosaltres i el parla tota la societat finesa com a segona llengua, vés per on! I encara cerquen les causes del poc fracàs escolar que tenen. És clar que ens poden dir que la societat finesa és molt diferent de la catalana: doncs treballem per acostar-nos-hi! Estudis recents, la pràctica habitual i el senti comú ens diuen que les criatures aprenen millor i tenen un desenvolupament més complet si aprenen d'una manera més relaxada, més agradable, més racional i menys estricta.

Què podem fer? Crec que cal canviar la posició que tenim respecte a la criatura, situant-nos de persona a persona. No cal redreçar-lo, no és ximple, li agrada que reconeguem els nostres errors, no és un dropo, no ens vol fer la guitza, vol que siguem coherents, vol pactar i reflexionar sobre els límits, vol ser escoltat, vol expressar els seus sentiments, vol riure i passar-s'ho bé, vol tenir èxit, a vegades té problemes, vol descansar, s'avorreix, a vegades no vol fer res ... A vegades jo tampoc no vull fer res.

Pep Guinovart